ROSA GALLEMÍ BALAGUÉ-ANTONIO PUIG SA BLOG 5a LLIURAMENT

                             

                                  

                               Condecoracions de la Guerra Civil del meu marit Josep

                                             

                                     El meu marit Josep a Valladolid el 12, 7, 1938

                                                 

            Amb el meu marit Josep i la meva germana Eulàlia a la finca del Carrer Art, anys 40

                                

El meu oncle Pere Gallemí i Antonio, el xofer de Françesc Castello a la seva torre de Castelldefels, anys 40

Vam tenir amb el meu marit 5 fills, Françesc, Rosa Mª, Eulàlia, Josep-lluis i Jordi, dos ja morts. Per a una mare la pèrdua d'un fill és el més antinatural i trist que li pugui passar i dos encara pitjor. Això no obstant, els anys de la infància dels meus fills els varem gaudir plenament juntament amb el meu marit. Com a motiu de la celebració dels meus 100 anys, em van preguntar que quin havia estat el moment més feliç de la meva vida i sense dubtar-ho un segon vaig respondre que la criança dels meus fills, cap bé material ni altres circumstàncies ho podria igualar i menys superar. També he d'agrair l'ajuda incondicional que vaig tenir sempre de la meva mare Maria, per cert també centenària i que em va ajudar molt a la criança dels meus fills. Gràcies a això vaig poder ajudar el meu marit durant molts anys a les activitats de la nostra fàbrica que en aquella època transcorrien de dilluns a dissabte inclòs, ja que el treball a la postguerra era frenètic, atesa l'escassetat de tot tipus de productes. La dècada dels 50 i 60 els clients pagaven per avançat per poder comptar amb els productes el més ràpid possible. Tot el que es produïa, ràpidament es venia.

La necessitat de personal de producció era molt gran, recordo que a la porta del carrer de la nostra nau industrial del Carrer Pujades, 20 de Barcelona, ​​penjava de forma permanent un rètol on es llegia: “Es necessita personal”. Arribaven diàriament a Barcelona pobles sencers principalment d'Andalusia d'on van venir prop d'1 milió de persones, la majoria sense cap mena de formació, que pal·liaven immediatament amb les ganes d'aprendre i de treballar. Recordo que entre altres vam tenir treballant un temps el cantant Manolo Escobar i gent també de Guinea Equatorial. En pocs mesos la immensa majoria s'havien integrat plenament i en poc temps estaven comprant amb lletres el primer pis i la primera moto, normalment una Derbi o una Vespa, o el seu primer automòbil, un Biscuter, un Gogomòbil o més endavant ia tot un Seat 600. No existia pràcticament conflictivitat laboral, la gent pensava només a augmentar el seu benestar econòmic i les hores extres i la pluriocupació eren del més habitual, els més joves treien temps d'on no el tenien per atendre classes nocturnes de Formació Professional sobretot. En tot aquest context evidentment la majoria de la població no pensava en política, val a dir que tampoc s'hi podia participar, ja que no existien partits polítics i els principals passatemps eren el Futbol i els bous segons el lloc. Es treballava de dilluns a dissabte i poques vacances hi havia però la gent era feliç. Durant els anys 40 i 50 el principal passatemps era escoltar la Ràdio, sobretot els serials i programes com Elena Francis destinat a les dones. Els més inquiets intentaven sintonitzar Radio Pirenaica que emetia des de Moscou al principi i després des de Romania i que se sentia fatal. Per ella arribaven els missatges del Partit Comunista i eren habituals els discursos de la Passionària i de Santiago Carrillo. A la dècada dels 60 va arribar la Televisió que al principi era en blanc i negre i amb un sol canal, Televisión Espanyola TVE. Poc més tard arriba un segon canal, l'UHF i això era tot en aquells anys. El règim franquista va entendre de seguida la força d'una sola veu amb què comptava als mitjans de comunicació únics i que gairebé tothom seguia de manera obligada i aquesta exclusivitat va saber aprofitar-la perfectament el govern de Franco.

  

Varem començar fabricant als anys 40 principalment fornitures metàl·liques per a moneders, estoigs, polvoreres, articles de viatge, necessers, caixes metàl·liques per esterilitzar xeringues, etc. Anys més tard ja als 50 ampliarem la nostra fabricació a la bijuteria i també començarem amb la fabricació d'encenedors, sent els pioners d'aquest tipus de producte a tot el mercat nacional i abans que Flamagas S.A. (Flamasats S.A.) existís.

En tot aquest temps la família Puig seguia amb les seves activitats de representacions comercials al sector de les Colònies i no va ser fins a la dècada dels 60 que van començar a involucrar-se lentament amb els encenedors, però només a nivell d'importació i gràcies als coneixements del meu oncle Francesc Castelló, que per altra banda els fabricava per a ells i per a altres clients, sobretot articles relacionats amb la perfumeria.