ROSA GALLEMI BALAGUE - ANTONIO PUIG - JOSEP MARIA PUIG PLANES - XAVIER PUIG ALSINA - MARC PUIG GUASCH - MANUEL PUIG ROTXA - FLAMAGAS/FLAMASATS SA, 19a LLIURAMENT

                                DECÉS DEL MEU ONCLE FRANCESC CASTELLO CARRERAS

                                              

                                  El meu oncle Francesc Castelló, jo i el meu marit Josep Escribano

Anys més tard de la mort de la meva tia Elisa Balagué Sans, va morir el meu oncle Francesc Castelló Carreras a Barcelona el dia 26 d'octubre de 1983. Al llarg dels últims anys, els béns que procedien en gran part de la meva àvia Roser Sans i la meva tia Elisa Balagué, van anar a parar a poc a poc a les mans dels Puig en un procés continuat i sense pausa. La finca de la meva àvia de 1000 m2 del carrer Art, 98 a Barcelona va ser trossejada en diverses dates i escriptures i d'aquí Josep Maria Puig Planas, Antoni Puig Planas i Mariano Puig Planas van edificar dos blocs de 26 pisos amb el corresponent guany patrimonial.

Posteriorment l'empresa del meu oncle, Indústries Metàl·liques Castelló, també va anar a parar a les mans dels Puig amb el corresponent augment patrimonial després de diverses operacions especulatives iniciades per Marc Puig Guasch l'any 1993 quan fusiona aquesta empresa, després de la mort del meu oncle, amb Eyelet Ibérica S.A. sorgint la nova societat Lir Espanyola de Packaging S.L. Al final els Puig venen l'empresa del meu oncle a Alcan Rio Tinto que acaba tancant l'any 2010 després d'una mala gestió.

Exactament igual va passar amb l'empresa dels meus oncles, Monturas i Fornituras S.A. una empresa durant molts anys viable i al final els meus oncles la van perdre a mans dels Puig que la van vendre també a la firma francesa Pechiney, propietat així mateix d'Alcan Rio Tinto. L'augment patrimonial dels Puig en totes aquestes operacions especulatives a costa de la meva família va ser considerable i així van poder consolidar els seus altres negocis com el de les colònies i perfums.

I com va ser que el meu oncle va perdre tot aquest patrimoni a les mans dels Puig?, doncs senzillament amb un modest vitalici que el va apartar dels seus negocis quan ja no era útil per a ells. El que va ser fundador de la seva pròpia empresa Indústries Metàl·liques Castelló i hi va donar feina a Josep Mª Puig Planas, el que va ser creador i impulsor de Flamagas, el que va ser fundador de Muntures i Fornitures juntament amb la meva tia Elisa, el meu oncle, al final va perdre tot aquest patrimoni a les mans dels Puig com deia, per un simple vitalici.

Curiosament en el llibre publicat pels Puig en el seu pretès i fals centenari, a la pàgina 12 del mateix es nomena el meu oncle Paco Castelló en 4 escarides línies, això si, explicant que "Indústries Metàl·liques Castelló té la seva pròpia història per narrar", cosa que evidentment els Puig no fan a tota la resta del llibre i per raons òbvies. Addicionalment a la pàgina 44 del mateix llibre, els Puig tornen a mentir en escriure que Antonio Puig Castelló va fundar l'empresa del meu oncle Indústries Metàl·liques Castello, fet totalment fals ja que va ser creada únicament pel meu oncle i anys abans de la guerra civil del 1936 , tal com ho demostra el document del 31, 10, 1957 que anteriorment vaig mostrar, pel qual el meu oncle com a propietari únic d'Indústries Metàl·liques Castelló decideix transformar la seva empresa en una S.A. .

                                              

                               Portada del Llibre del pretès Centenari d'Antonio Puig SA

                   

                                 DECÉS DEL MEU PARE JOAN GALLEMÍ CLAVERIA

 

                                             

                               El meu pare Joan Gallemí Claveria dos anys abans de la seva mort

La defunció del meu pare l'any 1961 a una edat relativament primerenca va deixar vídua la meva mare Maria Balagué en una delicada situació familiar i econòmica, ja que el meu pare va ser l'Apoderat d'Indústries Metàl·liques Castelló S.A. i més tard de Muntures i Fornituras S.A. propietat al final dels Puig, com en altres casos, no va ser donat d'alta mai per ells, trobant-se ma mare totalment desemparada en no comptar amb cap pensió de viduïtat. Després de diverses sol·licituds per part meva als Puig, al final vaig aconseguir que abonessin a la meva mare en els últims anys de la seva vida un miser subsidi que no arribava al salari mínim ni al Sovi. Precisament el meu pare que ajuda als Puig i jo mateixa a la compra del seu edifici central de Travessera de Gràcia a Barcelona mitjançant un préstec encara no tornat i en altres formes, acaba els seus dies sense estar donat d'alta pels Puig i havent de reclamar-los un ingrés que en cap cas va arribar a ser el que li hagués correspost en cas que els Puig l´haguessin donat d'alta a la Seguretat Social. Increïble però va ser així.

                                         

Capçalera d'un dels escrits de la correspondència mantinguda amb els Puig per la manca de pensió del meu pare